per Marco Santopadre
500 mil persones - obrers, empleats, professors, estudiants – manifestant-se pel centre de Roma tot i la forta pluja; dos milions de treballadors a l´atur a l´administració publica, als serveis, al transport, a l'escola, als aeroports, a les fabriques. I es van despertar els italians, el divendres 17 d'octubre, a consequència de la vaga general proclamada pels tres sindicats de base del pais - CUB, Cobas i SDL - en contra del govern de dretes i de la seva politica econòmica.
Les universitats i els instituts de tota la peninsula ocupats pels estudiants i en molts casos per treballadors i professors, que protesten contra el "pla Gelmini" (la ministra d´educació) que amb una retallada de bilions d'euros per l`educació publica, redueïx les hores d'ensenyament, privatitza les universitats i acomiada 140 mil treballadors del sector.
Fins i tot, les escoles primàries es troben ocupades pels mestres, els pares i els mateixos nens! Un èxit rotund el del sindicalisme independent, controlat per l'esquerra alternativa, mentre els sindicats concertatius proclamen vagues virtuals amb l´únic objectiu de tornar a recollir les molles que cauen des de la taula d'una empresarial rapaç i d'un govern d'extrema dreta que està atacant d'enfront d'alguns sectors del món del treball. A la diana de Berlusconi i de la seva folclòrica però venjativa ministra Brunetta estan els precaris de l´administració pública, gent de 35-40 anys que des de fa anys manté els instituts d´investigació i cientifics amb sous de 700-800 euros.
Ara ni això. "Fora, al carrer!" va manar Brunetta, i els joves que van pensar ser la futura classe dirigent del pais es van adonar d'un dia per a un altre de com va el món en la societat capitalista. La mateixa sort els toca als altres treballadors publics, els quals encara criden 'garantits'. 'A treballar, ganduls!' diuen ministres i els diaris. Les seves liquidacions regalades pel passat govern de centre-esquerra als bancs i a la "finança creativa" els hi menja la crisi, però que importa? Un govern profundament antipopular, sens dubte. Però - gràcies també a la col.laboració de l´oposició' parlamentària i a la ineptitud de les esquerres 'arc de Sant Martí' - per res impopular. Als sondejos Berlusconi conta amb un ampli recolzament a una societat en crisi economica i d'identitat, on per a moltisimes famílies arribar a la quarta setmana del mes és un miracle mes que una esperança.
Els responsables inventen enemics fantasmes, i la ràbia popular, cada vegada mes forta i violenta, en absència d'una hegemonia progressista, els mitjans de comunicaciói la dreta l'orienten cap als mes febles, els gitanos, els immigrants, els marginals. Els quals no tenen veu, tancats en els 'centres d'acollida', amagats. Massacrats per la màfia, com en Castelvolturno. No hi ha dia que un ciutadà estranger, un captaire, un homosexual no sigui acorralat en el carrer per bandes de joves amb el cap rapat i el cap buit, xopats de ideologies feixistes. I hi ha els primers morts, mates dels pogrom de l'extrema dreta quan no directament dels feixistes amb uniforme de policies, o municipals. L´onze d'octubre els 'comunistes', els quals van governar amb Prodi en un dels govern mes antipopulars de la història de la República, van onejar les seves banderes vermelles i van cantar. Orfesi abandonats después de la matança electoral d'abril i la desaparició del Parlament van tornar al carrer, un dia.
Una solitut de masses, van comentar alguns. Uns altres, al revès, es van queixar: "encara els comunistes?". Tranquils, no passa gens! No és Itàlia una democràcia? A més entre ells alguns - Bertinotti, per exèmple- preparen una escisió, per a regalar una nova esquerra postmoderna a aquells hereus del Partit Comunista Italià i de la Democràcia Cristiana que van anar mes llests, i mesràpits, i que per a compartir el poder amb Berlusconi fa un any van inventar el Partit Democràtic. (Com als Estats Units!) Els militars – gairebé 4 mil – es troben carrers, a "cuidar dels ciutadans, a mantenir l'ordre i la tranquil·litat ciutadana".
En realitat a defensar les incineridores i els escombriaires o l'alta velocitat de les legitimes protestes populars. Altre front mes, menjo Afghanistan o Kosovo. I sobretot a recordar que cal tenir por. A la tele hi ha fins a un "Ministre de la por", un còmic molt popular.
El diumenge a la nit la gent riu. Però després tanca bé portes i finestres.
